Em dic Hèctor Càmara Sempere, soc d‘Elx, nascut el 1981, encara que part de la meua família prové de Beniel (Múrcia) i Orito, pedania de Montfort. Em dedique a fer classe de valencià i literatura i cultura popular a l’alumnat d’Educació de la Universitat d’Alacant. M’apassionen les festes i les tradicions valencianes, em sembla un mon fascinant, ple d’experiències compartides gràcies a les quals sentim que formem part d’un grup, cosa molt necessària per a no caure en un individualisme malsà. La meua celebració festiva de referència és, com no podia ser d’una altra manera, el Misteri d’Elx, m’hi sent fortament vinculat com a ciutadà i estudiós. També m’interessa la conservació i la divulgació del patrimoni, amb la qual cosa col·labore amb diverses entitats, com ara l‘Institut d’Estudis Comarcals del Baix Vinalopó.
Iniciem la conversa amb Hèctor Càmara parlant de literatura en valencià, quin creus que és el llibre que hauríem de llegir sí o sí?
Triar un llibre és complicat. Potser la lectura que recomanaria és Borja papa de Joan F. Mira: em resulta fascinant aquesta família valenciana, amb una gran perspicàcia política, potser la més influent històricament. És cert que peque de la meua formació medievalista, per aquest motiu m’encanta també una obra antiga com Curial i Güelfa, en contraposició a l’omnipresent Tirant lo Blanc. Una història de superació personal del protagonista gràcies a la motivació d’una dona intel·ligent: el mite de Pigmalió, però en aquest cas és la dona qui modela l’home. N’hi ha versions actualitzades, no cal llegir el text medieval.
I a l’hora d’escoltar música, quina és eixa cançó que deixaries en bucle? De ben segur que t’agrada algun grup o cantant en valencià, quin és?
M’agrada sentir música contínuament i variar-la al màxim, així que em costa triar una cançó per posar en bucle, encara que últimament, com mig país, sent molt Llepolies de Zoo. Si haguera de recomanar un grup, el Diluvi em fa sentir alegre i feliç, també és cert que l’experiència personal sempre ajuda i en algun dels seus concerts m’ho he passat rebé. M’agradaria per recomanar música no contemporània: al País Valencià tenim bons grups que estan recuperant el nostre patrimoni musical antic, medieval, renaixentista, barroc, classicista o tradicional, com ara la Capella de Ministrers.
Si parlem de propostes artístiques com la pintura, l’escultura, el disseny i d’altres, quin museu valencià ens recomanes visitar periòdicament? I de museus històrics o de divulgació, quin t’ha resultat més interessant? Ens recomanaries l’obra artística d’algun o alguna valenciana?
Hi ha molts bons museus per tot arreu, però tinc una especial estima al Museu de Belles Arts de València, va estar molt present mentre feia el doctorat, la seua col·lecció de taules medievals i renaixentistes em resultaven inspiradores. Un museu gratuït de prestigi molt desconegut pel gran públic, encara que últimament és molt més valorat. Els valencians som un poble que ha fet de l’art un ofici estimat i nostrat, com ho demostren les Falles, les Fogueres o el Sexenni, o la música per a banda que es renova contínuament. Hi ha molts artistes, però si pense en un nom em venen sempre al cap Andreu Alfaro com a escultor i Manuel Boix com a dibuixant i pintor.
Passem al terreny de la creació audiovisual i de les arts escèniques, quin ha estat el documental, la sèrie o la pel·lícula, o l’obra teatral en valencià que més has gaudit? I si et preguntem pels nostres mitjans de comunicació públics, quin programa de la televisió o de la ràdio d’Àpunt hem de seguir?
A pesar que les arts visuals i escèniques no passen per un bon moment (la pandèmia i els molts anys que no hi ha hagut una radiotelevisió pública valenciana n’ha fet molt complicat el desenvolupament), hi ha moltes persones que continuen fertilitzant un terreny amb molta pedra i males herbes. Vaig quedar bastant emocionat amb La mort de Guillem. Com a autors, destacaria el mestratge de Sigfrid Monleón i dels germans Sirera, Rodolf i Josep Lluís. Pel que fa a À Punt, destacaré la faena que s’està fent amb la programació infantil, era molt necessària. Ara ens fa falta fer un salt a continguts per a jóvens en la nostra llengua del tipus 69 raons, per mi un dels millors programes que hi hagut en la graella.
Anem de viatge perquè tenim un patrimoni natural realment impressionant al País Valencià… De ben segur que hi ha un racó especial per a tu on et sents com a casa i on gaudeixes amb els teus, quin és aquest refugi de felicitat secret?
M’agrada molt la Mariola, i el seu entorn. I si hi ha un poble que em fa sentir a casa és, sens dubte, Cocentaina. He tingut molts vincles personals culturals i culinaris amb la capital del Comtat: sempre que hi vaig, m’hi trobe molt a gust. M’apassiona la seua història i el seu patrimoni.
Les valencianes i els valencians tenim la sort de viure en una terra plena de tresors arquitectònics i històrics. No obstant això, quin consideres que és el monument que millor ens representa o, simplement, quin és el que més t’emociona visitar?
És molt complicat triar-ne un, i tampoc m’agrada destacar monuments únics sense dir abans que tot patrimoni, el més esplendorós, però també el més humil, és important: moltes poblacions no tenen grans esglésies ni castells, però el patrimoni no és només el que és monumental, és allò que fa especial i diferent el nostre paisatge quotidià. Ara, si haguera de destacar algun monument, sens dubte la Llotja de València, quina meravella i que bé parla del que som el poble valencià: una societat de tractes, de comerç, d’altura de mires, de palmeres (en aquest cas de pedra), de progrés.
Actualment, les xarxes socials són un element important d’entreteniment i de creació i difusió cultural sobretot per a la joventut. Quin creador o creadora de continguts en valencià hauríem de seguir de totes totes? I quina és la plataforma més potent culturalment des del teu punt de vista: Youtube, Facebook, Twitter, Instagram, Tik Tok, Twitch o alguna altra?
Les xarxes socials son un mitjà en el qual la creació en valencià encara està buscant el seu lloc, especialment per a un col·lectiu sensible com l’adolescent. Però també és cert que s’ha posat l’accelerador i cada vegada hi trobem més continguts, ja que molts estan seguint models d’èxit, com és el cas d’Eugeni Alemany, que han sobrepassat el públic potencial valencianoparlant. Els creadors i les creadores són molt versàtils i això permet trobar-los alhora en diverses plataformes, encara que jo bàsicament faig servir Twitter i Instagram. Hi ha diversos comptes que seguisc, com Miss Tagless o Cabrafotuda, encara que estic molt enganxat als fils d’història medieval d’Harca, que han donat una altra perspectiva a la divulgació de la història i la cultura valenciana.
Per a tindre les suficients energies per a descobrir totes les recomanacions que ens has proposat necessitarem alimentar-nos molt bé. Quin és el plat de la nostra gastronomia, que més t’agrada? I quin seria el maridatge perfecte?
Evidentment, l’arròs dins de la múltiple varietat valenciana: en paella, al forn o en olla, sequet, meloset o caldós. No tots els arrossos m’agraden, per descomptat, però un bon arròs té pocs competidors. Ara, jo soc molt de dolç: coques de llanda (o bova, o ronyosa, o Maria, o de canonge, etcètera), tonyes (o fogasseta com dient a Elx, o pa socarrat), rotllets de vi, flaons, peladilles (ametles ensucrades), torró a la pedra… I per al maridatge? Mare, n’hi ha tant on elegir… Però em decante pel vi negre, com ara el de Maduresa o el Sequé i pel vi dolç Pitágora.
Per a finalitzar, la nostra llengua ens defineix com a poble i és un dels grans patrimonis que cal potenciar i preservar. Quina és la teua paraula o dita favorita, la que pronuncies gairebé tots els dies?
Podria dir-ne unes quantes, però la gent que em coneix, si està llegint açò, sap que diré encarnella. És una paraula que només es diu a Elx i, per aquest motiu, la considere una mostra clara de com el parlar valencià és un patrimoni immaterial més, fràgili que pot desaparéixer si no en tnim cura. Vol dir “carxofa” que, a més a més, és una hortalissa molt representativa de l’agricultura del sud valencià que m’encanta, que ens vincula encara amb els productes de proximitat i temporada. Al Baix Segura es diu alcacil, que, encara que és castellà, representa també la importància de conservar la riquesa dialectal en qualsevol llengua.