Diumenge, 24 de maig del 2009

La democràcia valenciana a examen

Article de David Joan Garcia i Marí, president de l'ACV Tirant lo Blanc.

Subscric la màxima que diu que la democràcia és el millor dels sistemes polítics possibles, i tinc la certesa que la immensa majoria dels valencians també ho fan. El que no tinc tan clar és que, més enllà dels tòpics, sapiem què vol dir realment democràcia, i quins són els requisits mínims per a ser una democràcia de veritat. Per començar, i com és ben sabut, la paraula democràcia prové del grec i significa «govern del poble»: l'autogovern de què ens dotem els ciutadans per organitzar de la millor manera possible les nostres vides. Per això és tan important que la democràcia tinga la màxima qualitat possible. La democràcia no és -no hauria de ser- només votar cada quatre anys en un sistema de llistes tancades i bloquejades per les cúpules dels partits. Una democràcia de qualitat hauria d'implicar necessàriament eleccions netes i en igualtat de condicions dels participants, però no hem de conformar-nos amb això. Per a poder parlar de democràcia plena, aquesta ha de promoure la màxima representació i participació de la ciutadania. Una bona mostra que això no és així a les nostres terres és el fet que, amb 99 escons a les Corts, hi ha una injustificable (des del punt de vista democràtic) barrera electoral del 5%. Un trage a mida (un més), que la llei electoral valenciana que desenvolupe el nou Estatut haurà de canviar.

L'evolució de la democràcia ha implicat l'establiment d'un sistema garantista d'equilibris entre poders i contrapoders. Les raons d'aquest sistema les trobem en la condició humana i en les dinàmiques d'acumulació i perpetuació del poder d'insaciables oligarquies (en les quals uns pocs detenen el poder) o monarquies (en què deté el poder una persona, normalment pertanyent a un llinatge). Les acumulacions de poder acaben (algunes fins i tot comencen) originant arbitrarietats i injustícies directament proporcionals al poder que es deté i inversament proporcionals als contrapoders que controlen o equilibren. Així, un dels trets característics de les democràcies és la separació de poders: executiu, legislatiu i judicial, als quals podríem afegir l'anomenat «quart poder», la premsa, o en terminologia més actual, els mitjans de comunicació de masses. Sense una separació real i efectiva d'aquests poders, la democràcia perd qualitat fins al punt de perdre la naturalesa mateixa que la diferencia d'altres règims que hem establit que no són tan desitjables. ¿Per què cal aquesta separació? A part del que ja hem dit, la finalitat està en la conveniència de permetre relleus pacífics en el poder en cas que siga necessari -i, tard o prompte, sempre acaba sent necessari. De fet, els clàssics de la ciència política valoren l'alternança de partits en l'executiu com un indicador de bona salut democràtica.

Si repassem la situació dels poders valencians un per un, i n'avaluem, sense ser exhaustius, la salut democràtica, trobarem que en l'executiu hi ha el mateix partit des de mitjans dels anys 90 de la passada dècada (aquells a qui se'ls ha fet més llarg diuen la darrera dècada del passat mil·lenni). Durant aquests tres lustres, aproximadament el mateix temps que duraren els successius governs de Joan Lerma, el Partit Popular ha anat acumulant poders de tota classe a l'entorn de la figura del seu líder, primer Eduardo Zaplana i després Francisco Camps. En una aproximació amable a la qüestió, podríem dir que durant aquest temps, el paper de control de l'executiu que ha fet l'oposició ha sigut discret, si no directament inexistent. De raons i d'excuses, n'hi ha moltes. La fonamental, al meu entendre, són les successives majories absolutes del partit del govern a les Corts, fet que ha permés obstaculitzar de manera eficaç el control de l'oposició des de les també successives presidències de les Corts. Aquest perill, des del punt de vista de la salut democràtica, de fusió (enfront de la necessària separació) dels poders executiu i legislatiu, arribà a la seua màxima expressió pública quan la setmana passada la presidenta de les Corts expulsà la portaveu del grup Compromís per lluir una camiseta que al·ludia de manera inequívoca a l'absentisme quasi sistemàtic del president de l'executiu a les sessions de control parlamentari. El president no es va poder defendre personalment perquè realment era absent en eixe moment, però el més significatiu fou el moment en què un diputat del partit en el poder s'aproximà a la presidenta de les Corts i li transmeté la instrucció de l'expulsió de part del número dos del partit. Línies difuses entre poders controlats per un mateix partit.

El poder judicial no és estrictament valencià sinó que és l'estructura de la planta judicial de l'estat a la nostra nacionalitat històrica. Aparentment té una absoluta separació respecte de la resta de poders valencians, per origen i per naturalesa. No obstant això, cal recordar alguns episodis recents. L'alcalde d'un poble, del Partit Popular, organitzà una cacera a la qual convidà el jutge Baltasar Garzón i l'aleshores ministre de Justícia, Mariano Fernández Bermejo. Aquesta coincidència va ser qualificada pel Partit Popular com la major agressió a la separació de poders de la història de la democràcia espanyola. El mateix Partit Popular, si fóra una mica coherent, no hauria de trobar menys alarmant el fet que el cap de l'executiu valencià definisca el cap de la demarcació judicial com a «més que amic». Novament línies que, si més no, estèticament, són massa difuses per als amants de la democràcia.

I arribem a l'anomenat «quart poder», els mitjans de comunicació de masses, la màxima expressió dels quals són les televisions, i en els quals veiem que les que depenen de la gestió dels òrgans controlats pel partit en el poder actuen d'una manera implacable com a guardians de la «veritat oficial». Fins i tot s'ha fet una tesi doctoral sobre el control polític de Canal 9! Recordem, per altra part, que l'imputat Ulibarri ha estat adjudicatari de la majoria de llicències de TDT (Ulibarri, 13-INFOTV, 0). De nou desapareixen, ara de manera flagrant, les separacions entre poders. En definitiva, una concentració de poders que suposa un poder quasi absolut, i que alhora propicia la percepció d'una impunitat igualment absoluta. A partir de les compareixences de maig sabrem moltes coses sobre la qualitat democràtica del nostre país. Sabrem si hi ha una efectiva separació de poders, sabrem si és veritat el que es diu del poder absolut, i sabrem quin és l'estat de salut real de la democràcia valenciana. Prompte hi haurà eleccions, i ja que és pràcticament l'únic moment en què pot participar la ciutadania, estic segur que molts votarem per millorar aquesta democràcia ara sota sospita. Els valencians mereixem una democràcia de molta més qualitat, en què la dignitat i la responsabilitat individual i col·lectiva pugen posicions, i el verb dimitir es conjugue quan n'hi haja una necessitat evident. Entre tots podem aconseguir-ho, però cal treballar cada dia. Perquè la democràcia i la llibertat no es regalen, es guanyen.