Novembre del 2008

El valencià: símbol i dret dels valencians

Article de Josep À. Mas. Aportació de l'ACV Tirant lo Blanc al 'Llibre Blanc de l'ús del valencià II' editat per l'Acadèmia Valenciana de la Llengua

És evident que la qüestió lingüística ocupa un lloc central en el quefer d'una entitat com la nostra. De fet, sovint ens toca insistir en el fet que no som, només, una (altra) associació de defensa de la llengua. Som Associació Cívica Valenciana: treballem, doncs, per crear un clima de civisme en la nostra societat. Per mirar de contrarestar, si es vol dir així, el procés de disgregació ideològica en què aquesta es troba immersa des que reflexiona o se suposa que reflexiona sobre ella mateixa.

Perquè els termes han estat més prompte de confrontació, de manera que la reflexió no ha passat, en general, l'estadi de presumpta. Hem dedicat molt de temps i molts esforços a discutir sobre temes que en les societats cohesionades formen part de l'espai del consens: els que configuren la identitat social. Com que les idees sobre aquests conceptes (símbols, territori, llengua...) no solen considerar-se opinions subjectives, precisament perquè solen formar part del consens, hem entrat en la destructiva dinàmica de la desqualificació i la (re)producció d'argumentacions en paral·lel.

Pel que fa a la llengua, el desenfocament ha estat tan greu que s'ha dedicat una quantitat ingent de temps i d'energia a combatre sobre una qüestió fixada des de sempre per l'estament acadèmic internacional -i també pel judicial i per la mateixa AVL- com és la de l'entitat del valencià. És hora, doncs, d'abandonar aquesta discussió bizantina i partir de la base que compartim la nostra llengua amb Catalunya i Balears, entre altres territoris, per començar a establir els termes del debat necessari. Cosa que no invalida cap posició sobre el que volem fer amb el valencià ni molt menys sobre altres qüestions relatives a la identitat col·lectiva, que de vegades s'han fet dependre d'una manera abusiva, qualificant-la poc menys que de científica, d'aquella entitat lingüística.

Perquè l'efecte més devastador d'aquesta mena de guerra de desgast és la paradoxa de la quasi inexistència de debat ideològic sobre l'ús social de la llengua. Amb la consegüent i escandalosa escassesa de política lingüística explícita: l'única llei que s'ha promulgat sobre la qüestió ha complit ja els vint-i-cinc anys... lluny de desplegar el seu potencial, ni tan sols en l'àmbit educatiu, que és on ha conegut un desenvolupament més exitós gràcies al voluntarisme dels i de les mestres. Hi ha hagut, això sí, propostes i actuacions dels més diversos agents socials, com ara universitats, sindicats, associacions, cadascú en la mesura de les seues possibilitats. Meritòries, però insuficients per suplir una acció global i planificada.

El posicionament de la nostra classe política, si més no dels qui tenen o han tingut responsabilitats de gestió a nivell de país, respecte d'aquest punt essencial, només es pot qualificar d'ultraconservador: totes les enquestes dels darrers vints anys indiquen que els valencians consideren que el valencià s'usa menys del que s'hauria d'utilitzar. No obstant això, els polítics han preferit la indefinició i les declaracions grandiloqüents d'estima simbòlica que els permeten mantenir posicions ambigües que, si bé no acontenten ningú, sembla que no indignen prou cap grup d'influència.

Tanmateix, aquesta és una opció ben irresponsable. El Llibre Blanc I que aquest volum continua recull algunes dades d'enquesta ben preocupants que, al nostre parer, són un símptoma de la manca d'interés dels nostres successius governants per la política lingüística -ben per darrere de l'atenció que dediquen a les variants lingüístiques, dit siga de passada i sense eixir dels dominis de la paradoxa. La primera és la constatació que el nivell de competència lingüística supera d'una manera palmària l'ús efectiu de la llengua, especialment quan ens allunyem dels cercles de la intimitat. Cada vegada hi ha més parlants que canvien de llengua quan ixen de casa, quan s'adrecen a desconeguts.

Això afecta particularment els més jóvens, que s'inhibeixen en totes les situacions en què és possible que l'interlocutor no siga parlant del valencià. Es demostra així una subordinació lingüística tan evident com lamentable i interioritzada, malgrat el treball efectiu i admirable de l'àmbit acadèmic per prestigiar la llengua a què ens hem referit adés. I fins i tot, malgrat els debats més o menys desenfocats sobre el valor simbòlic de la llengua, que en certa mesura també han contribuït a desestigmatitzar-la. Però ocorre que, per exemple, l'intercanvi lingüístic amb el dependent d'un centre comercial té ben poc a veure amb el valor simbòlic de la llengua ni molt menys amb el prestigi d'aquesta.

Té a veure, en canvi, amb la representació mental que el parlant es fa de la utilitat de la llengua i de la seua mateixa condició de parlant. En l'enquesta a què ens estem referint, veiem com la utilitat de la llengua per als usos familiars i de primera socialització es puntua ben per davant de la que pot tindre per aconseguir un lloc de treball. Àmbit en el qual no es coneix cap altra actuació que les campanyes més o menys publicitàries, de l'estil "Clar que sí" o "Naturalment". Cap, però, que posara en qüestió la dinàmica de la subordinació lingüística, que oferira arguments per al primer eslògan d'aquestes campanyes: "Visquem en valencià". Els argumentaris, una vegada més, s'han de buscar fora de l'àmbit institucional.

El paper de les associacions ha estat fonamental a l'hora de donar aixopluc al parlant conscienciat, fidel, davant l'abandó institucional. Es pot dir que hem mantingut la flama del debat productiu sobre la llengua, de la defensa dels drets lingüístics. És peremptòria, però, una política lingüística que eixample les dimensions de l'espai social en què l'ús de la llengua és percebut com a normal. És ben sabut: reconéixer un dret no és suficient per canviar les dinàmiques socials que provenen de quan el dret en qüestió no era reconegut. Amb el pas del temps, la situació de desequilibri pot semblar cada vegada més natural: els jóvens valencians donen mostres d'adaptar-s'hi. Tanmateix, el desequilibri és inestable i acaba en caiguda si es deixa actuar la inèrcia.

També s'ha dit que una llengua només desapareix quan l'abandonen els seus parlants. Però la interpretació oficial de les dades no contempla una altra variable explicativa que l'augment de la immigració. Deixant de banda ara, per qüestions d'espai, l'anàlisi de la utilització dels nouvinguts com a boc expiatori social, creiem que la millor forma d'integrar-los és potenciar la lleialtat lingüística dels autòctons en la línia que estem defenent. La prova la tenim en el nostre context mateix, en la integració natural que encara es dóna en les nostres ciutats mitjanes i xicotetes, a causa de la vitalitat que encara hi té el valencià.

El valencià ha arribat al segle XXI, sens dubte, gràcies als valors positius que li atorguen els seus parlants. Gràcies, malgrat tot, a la seua dimensió simbòlica, si es vol dir així: la utilitat real havia quedat ben reduïda en completar-se la bilingüització de la societat. Però una mena d'hipertròfia d'aquesta dimensió pot tindre també efectes letals. L'exemple de la preferència d'ús en els àmbits de la identitat més pròxima (família i amics, però també festes, folklore i actes institucionals valencians) pot convertir-lo en poc més que un dret simbòlic. Nosaltres apostem, en canvi, perquè siga, efectivament, el dret i el símbol de tots els valencians.