Article de David Joan Garcia, publicat pel diari Levante

Per la dignitat nacional

Amb motiu dels 300 anys de la batalla d'Almansa

Estic segur que tots vostés saben què és la dignitat i que si els fera la pregunta de si una vegada perduda s'ha d'intentar recuperar, em contestarien enèrgicament que sense cap dubte! M'alegre de coincidir amb tots vostés. En allò que possiblement no hagen reparat és en que la conceptualització de la Dignitat, en la seua vessant més personal, s'elabora principalment en funció de l'experiència pròpia, molt probablement confrontant les seues dignes vivències a altres vivències de situacions no tan dignes (per suposat de terceres persones ben llunyanes). De la Dignitat a la vessant col·lectiva parlarem en relació a aquesta commemoració especial del 25 d'abril.

Respecte dels fets concrets que van passar a Almansa fa tres-cents anys no vull parlar massa, ni tan sols del context social i polític, ni del nacional ni de l'internacional, en que s'emmarca la Guerra de Successió. Hi ha obres d'una altíssima qualitat que han aprofundit en aquestes qüestions històriques. Al respecte, sols gosaré recomanar-los el treball excepcional, i d'àgil lectura (que tot ajuda) que Joan Francesc Mira ha fet per a l'editorial Bromera: "Almansa 1707, després de la batalla".

Del que si vull parlar és del fet que a Almansa es perderen més que els Furs. Es perderen, entre d'altres coses, el protagonisme i la centralitat de la perspectiva pròpia en els processos de pressa de decisions importants sobre el nostre territori i les nostres gents, que no és poc. Sobre això, i sobre algunes concrecions tangibles del que això suposa, trobe que hem de parlar.

Com a prèvia, volia posar de relleu el fet que encara que la commemoració mire cap a fa tres-cents anys, això no vol dir que els efectes del que allà va passar no estiguen ben presents a la nostra realitat quotidiana. No es pot dir que parlar del 1707 és estar ancorats al passat i no mirar el present i el futur. Cal tindre memòria històrica i saber d'on venim per saber on estem i cap a on volem anar. La Història és essencial pels pobles i el fet d'explicar-la d'una manera o d'altra, o simplement no explicar-la no és gratuït.

Que, en una inexplicable aplicació de la tan reclamada solidaritat interterritorial, s'haja de pagar peatge, no sabem ben bé a qui ni perquè, per anar de València a Barcelona i no per a anar a Madrid; Que no hi haja alta velocitat per anar cap a Europa en tren i s'estiga fent per anar a, o vindre de, Madrid; Que les concessions de Televisió li siguen atorgades de quatre en quatre a la personalització del centralisme de dretes, Federico Jiménez Losantos i que s'entrebanque tot el possible la recepció de televisions plurals i de qualitat com TV3 o InfoTV, menyscabant el dret d'informació dels valencians; Que l'economia productiva valenciana estiga en situació greu, la taronja literalment per terra, i que es permeta a alguns estar "en política para forrarse"; Que el Govern valencià no recolze amb suficients recursos, ni convicció, l'ús social de la nostra llengua i que la televisió dels valencians siga molt majoritàriament en castellà; Etc, etc...són mostres que assenyalen que quan Felip V decretà el 29 de juny de 1707 que pel "justo derecho de la conquista [...] y considerando también que uno de los principales atributos de la soberanía, es la imposición y derogación de las leyes [...] he juzgado por conveniente, así por esto, como por mi deseo de reducir todos los reinos de España a la uniformidad de unas mismas leyes, usos, costumbres y tribunales [...] abolir  y derogar enteramente [...] todos los referidos fueros, privilegios, prácticas y costumbres hasta aquí observadas en los referidos reinos de Aragón y Valencia" ho deixava tot "atado y bien atado" articulant la nova manera de fer política de "los valencianos" al servei de la corona i del centralisme, i no tenint mai més com a eix central els interessos dels propis valencians.

Saben però, que des d'aleshores hi ha hagut una resistència a aquestes polítiques. La primera resistència cívica després d'Almansa pot ser que fóra representada per Josep Ortí i Lluís Blanquer, advocat i jurat de la ciutat de València, que demanaren a Felip V en nom de la ciutat la restitució de les normes i institucions pròpies. També representen una de les primeres repressions polítiques públiques després de la desfeta. Pel fet de demanar allò que era just foren empresonats a Pamplona.

Com tots vostés saben, la dignitat nacional és un concepte similar al de dignitat personal però en la nostra dimensió social i política com a poble. Com també saben, a l'igual que el concepte de dignitat personal, és difícil d'explicar a qui no l'ha experimentada. D'aquesta dignitat nacional, i de nou m'alegre de coincidir amb la major part dels lectors, tampoc en volem prescindir. Així, hui especialment, volem retre homenatge als Basset, Ortí, Blanquer i tants altres que, davant adversitats certament superiors a les actuals, s'associarien per sempre amb alguns dels episodis més dignes de les nostres vivències col·lectives, sobre tot pel que representa d'exemple el seu compromís. Perquè el compromís, amb uns ideals, amb uns principis, amb uns valors o, si es vol, amb una manera determinada de veure i viure el món, fa que no ens apartem del nostre camí. El camí pot estar ple de dificultats i de dreceres que ens asseguren saborosos plats de llentilles, però sols el compromís ens duu cap a la meta a la que hem d'arribar.

En memòria de Joan Baptista Basset, de Josep Ortí i Lluís Blanquer, i en representació de tots els valencians i valencianes que tant han patit i pateixen en la seua pell la construcció de la nostra dignitat nacional, commemorem el 25 d'abril de 2007 de manera que siga la porta d'un gran canvi, una gran victòria del nostre poble que ens permeta remuntar cap al futur amb major autoestima, dignitat, llibertat i sobirania.

Per aquest canvi, per a aconseguir aquesta gran victòria, sabeu que compteu amb el nostre compromís.

David Joan Garcia, president de l'ACV Tirant lo Blanc